Les botigues petites de venda a l'engròs, la gent que hi passeja i mira els racons, la pidolaira que mira,
Els de Lleida recordem el carrer Major, estret, on la gent i passeja, on cal mirar i saludar els altres vianant. El repartidors a ma, ja que no hi entren vehicles, les olors intenses, les escales amb veïns que ja no hi son.Un mon que va desapareixent poc a poc.Tot ho necessitem mes gran, els pisos, les botigues, les clavegueres, els carrers, les llums....
Els carrers estrets, on hi corria l'aigua, on notàvem la fresca a l'estiu, on no arribava la calor del sol.Barris jueus de construcció àrab, no hi tenen cabuda a la gran ciutat.Volem vehicles per poder arribar a tot arreu i com sempre...ens equivoquem.
Cal retornar al senzill, a anar a peu, a conèixer el veí, a estimar la ciutat, a saber el nom del pastisser, de la verduleria del costat en definitiva a perdre el temps, per retrobar la felicitat perduda i aixi tenir el temps de gaudir de la vida quotidiana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada