Olius -3

Com fruits caiguts de l'arbre,ja ha arribar l'hora de la collita, cal arreplegar el gra i també la palla. Sols uns breus records per a tots els que van passar abans nostre i en senyalen el camí. Qui viu una vegada, viu per sempre.Aixeco la meva copa(un didal de Jack's Daniels) per honorar-vos i recordar-vos tantes vegades com calgui.

Olius- 2

Vells amics, perduts en la memòria, que recordo sovint amb enyorança.
Imatges fugaces, converses inacabades,confessions intimes....
Sempre que soc feliç, penso amb vosaltres, en la vostra família que encara propera també os recorda.
Sento no poder trucar-vos, quedar per una hora, un dia i a l'entorn de la vella taula retrobar-nos per menjar plegats.
Avui reflexiono en veu alta, allò que tot sovint tinc present en la memòria.
El record, l'amistat, l'amor em crida i un dia, certament, ens retrobarem en la llarga taula , per restar sempre mes units.
No importarà el dia ni l'hora si m'arrepleguen les vostres mans com sempre han fet, en els moments importants de la meva vida.

Olius, Cementiri

Passen els anys i es en aquesta època (Tots el Sants) , que ens recordem dels avantpassats.
La nostra societat, la que ens ensenya com es mort en guerres, de fam, de desgracies a la resta del mon, en enganya en el mes profund, i ens fa creure que la vida nostra es el bé mes preuat. Que es per això que la sanitat vetlle per nosaltres i totes les nostres malalties. Que es mourà cel i terra si som malalts i es gastarà tot el pressupost nacional i mes si cal per tal de canviar-nos el rinyo, el cor o el mateix cap.
També amaguem als infants la mort.Els xiuxiuegem que el parent se'n ha anat al cel. El recordem a les fotos , però poc ens acompanyen al cementiri, on i ha mes habitants que a la pròpia capital.
Ens cal recordar que si vivim es per que morirem, i que morir es un pas mes en la vida. Els monuments mes grans que encara perduren, (Piràmides,Catedrals...) son temples a la mort dels avantpassats; es el voler perdurar,el record, en la resta del mon.

El Call foto 8 i 9 fi de festa.

Ja he arribat al final. Els carrers s'acaben ...
Els botiguers arreglen la roba , pengen de nou vestits al aparador,davant l'atenta mirada del vell policia que s'ho mira tot sol .
Avui els nous policies van de dos en dos, semblant com si tingueren por dels carrers estrets, de la gent que hi passa, que hi viu al carrer i no es aixi. No cal tenir por, el Call es sempre igual, no passa el temps en aquests carrers estrets, en aquest barri vell, on els veïns encara es coneixen i es saluden tot passant per el seu costat.

El Call . Foto 6 i 7

I a una hora, arriba el primer raig de llum.Ja es gairebé les 11h.
La llum amb el contrast de l'ombra dels carrers,fa tancar els ulls als vianants.Els vianants pugen i baixen pel carrer, on no hi han voreres, tampoc carril bici.. Els carretons amb mercaderies entrecreuen la gent que hi circula.
La sombrereria, ofereix els seus productes en un carrer on no hi ha sol.Segurament son un complement del vestit.
I la gent mire bocabadat tots els aparadors i tota la gent que passeja, tot fen càbales, sobre de quin rere país son.

El Call. Foto 4 i 5

Túnels que et transporten a altres temps.
Carrers que poden ser de qualsevol ciutats.
Buidors que no pot omplir la gent .
I tan bon punt arriba l'hora, una munió de gent que rodole amb carrets, amb estris, amb bosses i u passar entre tots sense tocar-se, sense mirar, absort cadascú amb la seva dèria particular .
Això es el barri antic, el vell Call de Barcelona

El call. Foto 2 i 3

 El call, barri jueu de Barcelona, al costat de les Rambles, obre de bon matí.

Les botigues petites de venda a l'engròs, la gent que hi passeja i mira els racons, la pidolaira que mira,

Els de Lleida recordem el carrer Major, estret, on la gent i passeja, on cal mirar i saludar els altres vianant. El repartidors a ma, ja que no hi entren vehicles, les olors intenses, les escales amb veïns que ja no hi son.
Un mon que va desapareixent poc a poc.Tot ho necessitem mes gran, els pisos, les botigues, les clavegueres, els carrers, les llums....
Els carrers estrets, on hi corria l'aigua, on notàvem la fresca a l'estiu, on no arribava la calor del sol.Barris jueus de construcció àrab, no hi tenen cabuda a la gran ciutat.Volem vehicles per poder arribar a tot arreu i com sempre...ens equivoquem.
Cal retornar al senzill, a anar a peu, a conèixer el veí, a estimar la ciutat, a saber el nom del pastisser, de la verduleria del costat en definitiva a perdre el temps, per retrobar la felicitat perduda i aixi tenir el temps de gaudir de la vida quotidiana.

El Call.

El Call de Barcelona és el sector de l'actual barri Gòtic que antigament havia estat el barri jueu de Barcelona. Hi predomina encara avui en dia un estil semblant a molts calls jueus de Catalunya.
La seva densitat de població era la més alta de Barcelona, i els seus edificis els més alts de Barcelona.
Inici d'una curta serie de fotografies fetes en aquest barri.
Carrers estrets, edificis alts, llum escassa, on els botiguers al engròs , busquen en els vianants compradors de primera hora , als antics habitants de aquests carrers ancestrals.
Foto. 1

Alfés & Lleida

L'Alosa becuda no en té la culpa. Ja fá temps que no hi es. Ja ha marxat volant a altres indrets, on la volada arriba mes amunt.
La tossuderia d'alguns fa que Alfés,el aeròdrom a Lleida es desdibuixi en una timoneda irreal. Et miro a tu Antiga catedral, ja que soc també l'antiga pista d'aterratge i d'enlairament. Silueta desdibuixada de altres temps que sempre son millors.

Creuant el vell pont.

Quant el sol es pon, cal tornar a casa. Ja he vist les botigues, ja he trobat la gent, ja he parlat amb la amiga Teresa. Ara, poc a poc, torno a la rutina diària de fer el sopar, de descansar a la butaca, de llegir en el meu silenci quotidià.
Els darrers rajos de sol a l'esquena , les darreres brisen fan envolar la faldilla.El vell pont es el que cal creuar per traspassar de la meva vida social al silenci intim de la meva llar.Ja hi arribo, ja hi soc.Els edificis m'envolten i acaronen, el riu m'acompanya i la solitud immensa en el meu interior no m'abandonarà fin la propera sortida de sol, fin el proper dia que caldrà travessar de nou el vell pont.

Jazz pianist

Tan sols els sons de la rítmica musica, il·luminen els ulls del pianista.Les notes ballen al seu so i deixen pas a la improvisació selectiva de silencis i tons al seu gust.
Es l'únic ceg , no veu al public, com li brillen els ulls amb la cançó.De cara a la paret, com un castig, mira el negre de la capsa del piano i en contraposició les blanques notes que trepitgen els seus dits.
La trompeta, el saxo, la bateria, el Baix mateix criden tafaners. mirant el public.La cantant ,tanca els seus ulls per concentració i el so agut de la veu tremola per la sala.Ara toca al piano fer valer l'armonia, la rapidesa dels dits i de vegades els silencis volguts de la vella cançó.
Espero impacient al final del concert i em giro tot veient la sala gairebé buida i els vells amics que aplaudeixen agraint l'esforç de tot el grup i en aquells breus moments soc conscient del que he fet, tocar, somiar, i feliç riu per primera vegada i els bemolls i les fuses ballen en el seu cap.