L'arbre del bé i el mal

Al paradís, l'arbre del bé i del mal té unes flors grogues.
Llassos grocs pengen... Presos polítics?Son homes i dones lliures, que per idees estan empresonats.

Qui diu que no es veritat?.... 

La deessa de la Justícia, que es cega ens ho dirà tard o aviat. Estan empresonats per delictes greus gairebé insultants, sense estar jutjats ja jeuen a la presó. Presó provisional, ja que tenen por de la seva reiteració delictiva.

Si Es certa l'acusació i es demostra al final..Seran Polítics jutjats per delictes reals i ara serien polítics  presos, com ho tindrien que estar els corruptes, els difamadors (que per cert encara no hi son)....i
I si per contra al final la Justícia ( la gran, la que es cega, la realment justa) diu que no hi ha delicte, o que aquests son menors i no tenen presó?...

Aleshores, son presos polítics, I cadascun de nosaltres, sap al seu cor , que atendre el que demana un poble, no pot ser tant greu.

a l'arbre, pengen flors grogues, llassos grocs que clamen LLIBERTAT

Cava

 Cava, municipi de l'alt Urgell .
Cava té 12 habitants, Ansovell 33 i El Querforadat 15.

Cava significava cova.

L'important d'aquest municipi que engloba els tres pobles separats amb 12 Km de pista cadascun d'ells i per carretera de mes de 24 Km a Querforadat, son els camins i pistes...

Pistes a Toloriu, a Querforadat, a Ansovell i a Arsèguel. també la ruta Gr-3 a la Serra del Cadi.

Es un dels municipis amb menys habitants de la província de Lleida.

Arsèguel

 Arsèguel, poble amb 81 habitants (2014). 59 al poble i 33 a El Pont d'Arsèguel.

Castell d'Arsèguel destruït l'any 1592, Queda una mitja torre i un gran arc a la Plaça.

Església de Santa Coloma.

Capella Mare de Deu del Carme

Museu de L'Acordió en una casa del poble.

Pont d'Arsèguel a la carretera ala Seu. a prop de l'ermita del Carme.

 Comarca Alt Urgell.
Un dels tres pobles amb menys habitants de la Comarca.



Inauguro una serie de tres pobles per comarca que faran un total de 24 poblacions que encara tenen Ajuntament. En els propers anys crec que par d'aquesta historia pot desaparèixer com ho han fet tants de pobles ara deshabitats.

Folk

Sons tradicionals, amb guitarra elèctrica, la mirada perduda pensant d'on vinc...
Qui sap si en aquesta estranya terra, els agradarà la meva veu ...
Per favor, unes poques monedes, que fasin la vida millor. Us ofereixo el meu cant de cigala, de veu ronca afroamericana , sons fàcils , que no amaguen la tristor que porto dins .
Ja no puc plorar, ja no se riure, qui sap si algun dia trobaré el meu amor, la meva vida.

Repeticions

foto amb blanc i negre, o foto amb color son formes de representar una idea semblant.No son millors o pitjors una que altra.Son maneres d'expresar. potser una mes bonica, mes bucòlica, altra mes forta , mes d'impressions profundes.

Icebergs surant en una baia, prop del mar on es perdran per sempre mes. Islàndia es un lloc on els extrems es toquen. Aigües fredes i calentes, vapors termals i fred intens. es per això molt real la foto en blanc i negre. O potser millor un sepiat (duotono) per trobar un terme entre les dues realitats.

Vota la foto en aquesta :
 http://a.cstmapp.com/voteme/12849/617345277

Primavera en flor

 Les llums, cauen sobre les flors i les fan brillar. Ombres, penombres,llums del sol, contrallum....
Si trèiem el color, endevinem les ombres, si anul·lem el color, sempre ens quedarà l'olor de primavera. de flors...

enfoc, desenfoc, això es l'eina del fotògraf....

Sol davant la immensitat del camp , ell i la flor prenen consciencia de la seva existència, del seu únic moment. Cap soroll, cap moviment destorba la feina. ...Desprès ja es podrà mostrar tota l'obra, única del fotògraf, captador de la llum i de la forma i del color.

Llums i ombres.

Les ombres son no mes que la conseqüencia de la llum.
Sense la llum no hi ha foscor.

Recordo, encara era petit , que Mossen Jesús deia que sense diable no existiria Deu. Que el bé existeix com el mal.Son dues cares de la moneda.

Es per això que encara ara miro amb tendresa les ombres i les clarors.La llum forta, la difusa, les ombres clares i les grans ombres de la nit.

Els negres, la foscor , te matisos i es a estones, que m'agrada contemplar els mil negres de la nit.

Ombres totes elles que son una realitat en elles mateixes, malgrat que en la llum i el color tinguin una altra vida mes enllà del mirall que les envolta.

El pensador

El pensador,obra d'Auguste Rodin, representa un dels personatges de la Divina Comèdia. Originàriament es deia el Poeta ja que pensaba en la poesia.
Avui també en troba de gens que seu i pensa. També ho fa el seu acompanyant.
¿Que deuen pensar?
Es licit el preguntar se-ho.Jo ho vaig fer....
La resposta es que atabalat va veure el retol del carrer...
I va voler recordar els temps d'infantessa on recitava tots els reis Gods:

• Alaric I (395-410)
• Ataülf (410-415)
• Sigeric (415)
• Walia (415-418)
• Teodoric I (418-451)
• Turismund (451-453)
• Teodoric II (453-466)
• Euric (466-484)
• Alaric II (484-507)
• Gesaleic (507-510)
• Amalaric (510-531)
• Teudis (531-548)
• Teudisel (548-549)
• Àquila I (549-551)
• Atanagild (551-567)
• Liuva I (567-572)
• Leovigild (572-586)
• Recared (586-601)
• Liuva II (601-603)
• Viteric (603-610)
• Gundemar (610-612)
• Sisebut (612-621)
• Recared II (621)
• Suintila (621-631)
• Sisenand (631-636)
• Khíntila (636-639)
• Tulga (639-642)
• Khindasvint (642-653)
• Recesvint (653-672)
• Vamba (672-680)
• Ervigi (680-687)
• Ègica (687-700)
• Vítiza (700-710)
• Roderic (710-711)
• Àquila II (710-714)
• Ardó (714-720)

Les golfes.

A dalt de casa, en un racó, se que hi ets. Dins del meu bressol,pot ser corcat,brut del temps, tacat per els meus plors, llàgrimes en la foscor de les nits, gairebé totes les nits...
Tu que curaves els meus espants, que em tranquil·litzes encara. Tu que t'emportaves les pors, que em feies dormir el son dels infants.que abraçat a tu passava la llarga nit ,i que potser et maltractava durant el dia...
Se que et necessito encara i avui et busco al àtic de casa meva, en el meu cap. Alli on estas sempre, neta, pulcra, sense telaranys.. com sempre esperant una sola paraula meva, per tornar a consolar-me en el meu desencís gairebé quotidià.

Olius -3

Com fruits caiguts de l'arbre,ja ha arribar l'hora de la collita, cal arreplegar el gra i també la palla. Sols uns breus records per a tots els que van passar abans nostre i en senyalen el camí. Qui viu una vegada, viu per sempre.Aixeco la meva copa(un didal de Jack's Daniels) per honorar-vos i recordar-vos tantes vegades com calgui.

Olius- 2

Vells amics, perduts en la memòria, que recordo sovint amb enyorança.
Imatges fugaces, converses inacabades,confessions intimes....
Sempre que soc feliç, penso amb vosaltres, en la vostra família que encara propera també os recorda.
Sento no poder trucar-vos, quedar per una hora, un dia i a l'entorn de la vella taula retrobar-nos per menjar plegats.
Avui reflexiono en veu alta, allò que tot sovint tinc present en la memòria.
El record, l'amistat, l'amor em crida i un dia, certament, ens retrobarem en la llarga taula , per restar sempre mes units.
No importarà el dia ni l'hora si m'arrepleguen les vostres mans com sempre han fet, en els moments importants de la meva vida.

Olius, Cementiri

Passen els anys i es en aquesta època (Tots el Sants) , que ens recordem dels avantpassats.
La nostra societat, la que ens ensenya com es mort en guerres, de fam, de desgracies a la resta del mon, en enganya en el mes profund, i ens fa creure que la vida nostra es el bé mes preuat. Que es per això que la sanitat vetlle per nosaltres i totes les nostres malalties. Que es mourà cel i terra si som malalts i es gastarà tot el pressupost nacional i mes si cal per tal de canviar-nos el rinyo, el cor o el mateix cap.
També amaguem als infants la mort.Els xiuxiuegem que el parent se'n ha anat al cel. El recordem a les fotos , però poc ens acompanyen al cementiri, on i ha mes habitants que a la pròpia capital.
Ens cal recordar que si vivim es per que morirem, i que morir es un pas mes en la vida. Els monuments mes grans que encara perduren, (Piràmides,Catedrals...) son temples a la mort dels avantpassats; es el voler perdurar,el record, en la resta del mon.

El Call foto 8 i 9 fi de festa.

Ja he arribat al final. Els carrers s'acaben ...
Els botiguers arreglen la roba , pengen de nou vestits al aparador,davant l'atenta mirada del vell policia que s'ho mira tot sol .
Avui els nous policies van de dos en dos, semblant com si tingueren por dels carrers estrets, de la gent que hi passa, que hi viu al carrer i no es aixi. No cal tenir por, el Call es sempre igual, no passa el temps en aquests carrers estrets, en aquest barri vell, on els veïns encara es coneixen i es saluden tot passant per el seu costat.

El Call . Foto 6 i 7

I a una hora, arriba el primer raig de llum.Ja es gairebé les 11h.
La llum amb el contrast de l'ombra dels carrers,fa tancar els ulls als vianants.Els vianants pugen i baixen pel carrer, on no hi han voreres, tampoc carril bici.. Els carretons amb mercaderies entrecreuen la gent que hi circula.
La sombrereria, ofereix els seus productes en un carrer on no hi ha sol.Segurament son un complement del vestit.
I la gent mire bocabadat tots els aparadors i tota la gent que passeja, tot fen càbales, sobre de quin rere país son.

El Call. Foto 4 i 5

Túnels que et transporten a altres temps.
Carrers que poden ser de qualsevol ciutats.
Buidors que no pot omplir la gent .
I tan bon punt arriba l'hora, una munió de gent que rodole amb carrets, amb estris, amb bosses i u passar entre tots sense tocar-se, sense mirar, absort cadascú amb la seva dèria particular .
Això es el barri antic, el vell Call de Barcelona

El call. Foto 2 i 3

 El call, barri jueu de Barcelona, al costat de les Rambles, obre de bon matí.

Les botigues petites de venda a l'engròs, la gent que hi passeja i mira els racons, la pidolaira que mira,

Els de Lleida recordem el carrer Major, estret, on la gent i passeja, on cal mirar i saludar els altres vianant. El repartidors a ma, ja que no hi entren vehicles, les olors intenses, les escales amb veïns que ja no hi son.
Un mon que va desapareixent poc a poc.Tot ho necessitem mes gran, els pisos, les botigues, les clavegueres, els carrers, les llums....
Els carrers estrets, on hi corria l'aigua, on notàvem la fresca a l'estiu, on no arribava la calor del sol.Barris jueus de construcció àrab, no hi tenen cabuda a la gran ciutat.Volem vehicles per poder arribar a tot arreu i com sempre...ens equivoquem.
Cal retornar al senzill, a anar a peu, a conèixer el veí, a estimar la ciutat, a saber el nom del pastisser, de la verduleria del costat en definitiva a perdre el temps, per retrobar la felicitat perduda i aixi tenir el temps de gaudir de la vida quotidiana.

El Call.

El Call de Barcelona és el sector de l'actual barri Gòtic que antigament havia estat el barri jueu de Barcelona. Hi predomina encara avui en dia un estil semblant a molts calls jueus de Catalunya.
La seva densitat de població era la més alta de Barcelona, i els seus edificis els més alts de Barcelona.
Inici d'una curta serie de fotografies fetes en aquest barri.
Carrers estrets, edificis alts, llum escassa, on els botiguers al engròs , busquen en els vianants compradors de primera hora , als antics habitants de aquests carrers ancestrals.
Foto. 1

Alfés & Lleida

L'Alosa becuda no en té la culpa. Ja fá temps que no hi es. Ja ha marxat volant a altres indrets, on la volada arriba mes amunt.
La tossuderia d'alguns fa que Alfés,el aeròdrom a Lleida es desdibuixi en una timoneda irreal. Et miro a tu Antiga catedral, ja que soc també l'antiga pista d'aterratge i d'enlairament. Silueta desdibuixada de altres temps que sempre son millors.

Creuant el vell pont.

Quant el sol es pon, cal tornar a casa. Ja he vist les botigues, ja he trobat la gent, ja he parlat amb la amiga Teresa. Ara, poc a poc, torno a la rutina diària de fer el sopar, de descansar a la butaca, de llegir en el meu silenci quotidià.
Els darrers rajos de sol a l'esquena , les darreres brisen fan envolar la faldilla.El vell pont es el que cal creuar per traspassar de la meva vida social al silenci intim de la meva llar.Ja hi arribo, ja hi soc.Els edificis m'envolten i acaronen, el riu m'acompanya i la solitud immensa en el meu interior no m'abandonarà fin la propera sortida de sol, fin el proper dia que caldrà travessar de nou el vell pont.

Jazz pianist

Tan sols els sons de la rítmica musica, il·luminen els ulls del pianista.Les notes ballen al seu so i deixen pas a la improvisació selectiva de silencis i tons al seu gust.
Es l'únic ceg , no veu al public, com li brillen els ulls amb la cançó.De cara a la paret, com un castig, mira el negre de la capsa del piano i en contraposició les blanques notes que trepitgen els seus dits.
La trompeta, el saxo, la bateria, el Baix mateix criden tafaners. mirant el public.La cantant ,tanca els seus ulls per concentració i el so agut de la veu tremola per la sala.Ara toca al piano fer valer l'armonia, la rapidesa dels dits i de vegades els silencis volguts de la vella cançó.
Espero impacient al final del concert i em giro tot veient la sala gairebé buida i els vells amics que aplaudeixen agraint l'esforç de tot el grup i en aquells breus moments soc conscient del que he fet, tocar, somiar, i feliç riu per primera vegada i els bemolls i les fuses ballen en el seu cap.