El Call . Foto 6 i 7

I a una hora, arriba el primer raig de llum.Ja es gairebé les 11h.
La llum amb el contrast de l'ombra dels carrers,fa tancar els ulls als vianants.Els vianants pugen i baixen pel carrer, on no hi han voreres, tampoc carril bici.. Els carretons amb mercaderies entrecreuen la gent que hi circula.
La sombrereria, ofereix els seus productes en un carrer on no hi ha sol.Segurament son un complement del vestit.
I la gent mire bocabadat tots els aparadors i tota la gent que passeja, tot fen càbales, sobre de quin rere país son.

El Call. Foto 4 i 5

Túnels que et transporten a altres temps.
Carrers que poden ser de qualsevol ciutats.
Buidors que no pot omplir la gent .
I tan bon punt arriba l'hora, una munió de gent que rodole amb carrets, amb estris, amb bosses i u passar entre tots sense tocar-se, sense mirar, absort cadascú amb la seva dèria particular .
Això es el barri antic, el vell Call de Barcelona

El call. Foto 2 i 3

 El call, barri jueu de Barcelona, al costat de les Rambles, obre de bon matí.

Les botigues petites de venda a l'engròs, la gent que hi passeja i mira els racons, la pidolaira que mira,

Els de Lleida recordem el carrer Major, estret, on la gent i passeja, on cal mirar i saludar els altres vianant. El repartidors a ma, ja que no hi entren vehicles, les olors intenses, les escales amb veïns que ja no hi son.
Un mon que va desapareixent poc a poc.Tot ho necessitem mes gran, els pisos, les botigues, les clavegueres, els carrers, les llums....
Els carrers estrets, on hi corria l'aigua, on notàvem la fresca a l'estiu, on no arribava la calor del sol.Barris jueus de construcció àrab, no hi tenen cabuda a la gran ciutat.Volem vehicles per poder arribar a tot arreu i com sempre...ens equivoquem.
Cal retornar al senzill, a anar a peu, a conèixer el veí, a estimar la ciutat, a saber el nom del pastisser, de la verduleria del costat en definitiva a perdre el temps, per retrobar la felicitat perduda i aixi tenir el temps de gaudir de la vida quotidiana.

El Call.

El Call de Barcelona és el sector de l'actual barri Gòtic que antigament havia estat el barri jueu de Barcelona. Hi predomina encara avui en dia un estil semblant a molts calls jueus de Catalunya.
La seva densitat de població era la més alta de Barcelona, i els seus edificis els més alts de Barcelona.
Inici d'una curta serie de fotografies fetes en aquest barri.
Carrers estrets, edificis alts, llum escassa, on els botiguers al engròs , busquen en els vianants compradors de primera hora , als antics habitants de aquests carrers ancestrals.
Foto. 1

Alfés & Lleida

L'Alosa becuda no en té la culpa. Ja fá temps que no hi es. Ja ha marxat volant a altres indrets, on la volada arriba mes amunt.
La tossuderia d'alguns fa que Alfés,el aeròdrom a Lleida es desdibuixi en una timoneda irreal. Et miro a tu Antiga catedral, ja que soc també l'antiga pista d'aterratge i d'enlairament. Silueta desdibuixada de altres temps que sempre son millors.

Creuant el vell pont.

Quant el sol es pon, cal tornar a casa. Ja he vist les botigues, ja he trobat la gent, ja he parlat amb la amiga Teresa. Ara, poc a poc, torno a la rutina diària de fer el sopar, de descansar a la butaca, de llegir en el meu silenci quotidià.
Els darrers rajos de sol a l'esquena , les darreres brisen fan envolar la faldilla.El vell pont es el que cal creuar per traspassar de la meva vida social al silenci intim de la meva llar.Ja hi arribo, ja hi soc.Els edificis m'envolten i acaronen, el riu m'acompanya i la solitud immensa en el meu interior no m'abandonarà fin la propera sortida de sol, fin el proper dia que caldrà travessar de nou el vell pont.

Jazz pianist

Tan sols els sons de la rítmica musica, il·luminen els ulls del pianista.Les notes ballen al seu so i deixen pas a la improvisació selectiva de silencis i tons al seu gust.
Es l'únic ceg , no veu al public, com li brillen els ulls amb la cançó.De cara a la paret, com un castig, mira el negre de la capsa del piano i en contraposició les blanques notes que trepitgen els seus dits.
La trompeta, el saxo, la bateria, el Baix mateix criden tafaners. mirant el public.La cantant ,tanca els seus ulls per concentració i el so agut de la veu tremola per la sala.Ara toca al piano fer valer l'armonia, la rapidesa dels dits i de vegades els silencis volguts de la vella cançó.
Espero impacient al final del concert i em giro tot veient la sala gairebé buida i els vells amics que aplaudeixen agraint l'esforç de tot el grup i en aquells breus moments soc conscient del que he fet, tocar, somiar, i feliç riu per primera vegada i els bemolls i les fuses ballen en el seu cap.